La mort enamorada de Gautier

"Mis poesias, mis libros, mis articulos, mis viajes, yacerán olvidados; pero nadie se olvidará de mi chaleco rojo. Esa chispa de fuego lucirá todavía cuando lo demás se haya extinguido, y me diferenciará de los contemporáneos, cuyas obras no valen más que las mías, pero que llevan chalecos oscuros. No me desplace dejar de mi este recuerdo; es altivo y desdeñoso y me presenta desafiando a la opinión y burlándome del ridículo."


Théophile Gautier (1811- 1872): el noi de llargues grenyes, estimulador d'impressions plàstiques, que va fomentar el motí romàntic en la recerca de la bellesa de la forma.

"El escritor que no sabe decirlo todo; aquel a quien una idea, por extraña, por sutil que la supongamos, por imprevista que sea, y aun cuando caiga del cielo como un aerolito, coge desprevenido y sin medios de expresarla, no es digno de llamarse escritor."

En Gautier opinava que l'obligació de l'artista era assolir la perfecció en la forma i en l'expressió, i no pas el compromís amb l'ètica. Amb la seva màxima de "l'art per l'art", va ser antecessor del parnassianisme, i va influir particularment en l'obra de Baudelaire.

"Cada hora hiere, la última acaba con nosotros."

Els temes del temps, la buidor i la mort impregnen la seva obra. Gautier pintava el terror amb la ploma: Avatar/ Jettatura, Espiritia, La comédie de la mort, Le roman de la momia, La morte amoureuse.

"Era incapaz de distinguir el sueño de la vigilia, de saber dónde acaba la ilusión y empezaba la realidad. El joven noble, vanidoso y libertino, se burlaba del sacerdote, mientras este abominaba la concepción del otro."

Romuald, ja vell, encara recorda el que és estar enamorat, i amb veu emocionada explica una història: la seva i la de Clarimonde. La bella dona que va veure per primer cop quan es va ordenar sacerdot, la bella dona que va veure en el taüt de mort, la bella dona que va aparèixer de nit amb la mortalla, blanca i glaçada.

"Chupaba la sangre despacio y con cuidado, como un sibarita que estuviera saboreando un vino de Jerez o Siracusa."

De dia, castedat, i, de nit, llibertinatge al costat de la bella i pàl.lida Clarimonde. Càstig i plaer, infringits sense descans, fins que el vincle queda tallat.

"-Toda comunicación entre nuestras almas y nuestros cuerpos se ha roto desde ahora. Adiós. Me extrañarás, te lo aseguro.
Y se desvaneció en el aire, como el humo, y jamás volví a verla."

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: La mort enamorada, 25.11.07

Pintura escapçada de Philip Burne-Jones, Le Vampire, 1897.

Carmilla de Le Fanu

"Yo vivo en tí, y tu morirás en mí."


Joseph Sheridan Le Fanu (1814-1873), misantrop, editor i escriptor hereu de la novel.la gòtica i precursor de l'actual ghost story. Les seves històries són dels primers exemples del gènere d'horror modern.

"Le Fanu figura en primera fila como autor de narraciones de fantasmas. Este es mi firme veredicto después de leer todos los relatos sobrenaturales suyos que he logrado encontrar. Nadie dispone la escena mejor que él, nadie acierta en el eficaz detalle con más habilidad."
M. R. James.

Recreació d'insinuants atmosferes i efectes. Intrigues intenses i ben construides. En morir, la seva obra va ser oblidada, fins que M.R. James, deixeble seu, reivindiqués a Le Fanu com a una gran influència per a ell.

"Tots els rituals i tòpics comuns a la fòrmula moderna (per a una ficció de vampirs) apareixen a Carmilla, començant pel seu disseny formal en tres parts: atac, mort-resurrecció i caça-destrucció. També inclosa està la seducció de la víctima per part del vampir, la confusió entre somni i realitat, l'intent va d'explicar fets sobreaturals en termes racionals, i les receptes folklòriques per reconèixer, capturar i matar vampirs."
James L. Campbell.

Carmilla esdevé una de les millors històries de vampirs, amb una versió femenina seductora i eròtica, que afeblia lentament a la víctima, gaudint de la sang i la fascinació que per ella sentia.

"Las ardientes miradas de Carmilla, su modo absurdo de expresarse, me asustaban a veces, lo confieso."

Hi ha qui afirma que Le Fanu és el pare dels contes de fantasmes irlandès en època victoriana.
Des de: 'The ghost and the bonesetter', 'A strange event in the life of Schalken the painter', 'The evil guest', 'Wylder's Hand', 'Uncle Silas', 'The rose and the key', 'The room in the dragon volant', 'Carmilla', a 'Willing to die', entre d'altres.

"Teniamos la acostumbrada novela del señor Le Fanu junto a la cama, la lectura ideal para después de medianoche en una casa de campo."
Henry James

Le Fanu ha estat font d'adaptacions lliures en diverses pel.lícules: Carmilla de J. Lind, Carmilla de T. Le Pine i D. Templeton, Carmilla de G. Beaumont, The inn of the flying dragon de C. Floyd, La novia ensangrentada de V. Aranda, Twins of Dracula de J. Hough, Las vampiras de J. Franco, To love a vampire de J. Sangster, The vampire lovers de R. Ward Baker, La maldición de los Karnstein de T. Miller, Blood and roses de R. Vadim, i Vampyr de C. T. Dreyer.
De totes, és a Vampyr de Dreyer, on l'ambientació resulta més evocadora i fascinant, i, on llums i ombres esdevenen autèntics elements narratius.

"Allí sentía el último beso. Mi corazón latía más de prisa, mi respiración se hacía más entrecortada. Luego experimentaba una sensación de ahogo y, en medio de una terrible convulsión, perdia la consciencia."

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: Carmilla. 04.10.07.

Pintura escapçada d'Edvard Munch, Vampyr, 1895.

Aquella bilis negra.

"La forma en la que mejor podríamos comprender la melancolía es la de una antinomia circular, un desequilibrio que hace girar en la misma rueda la genialidad o la locura, uncidas a una condición común: su caràcter desmesurado, una situación "exal" o de exilio de los estados de ánimo medios cotidianos, pagada al alto precio de la caída en la sima del abatimiento total y la alienación social -en el sentido más extenso del término, con extrañeza y extranjería."
Hubert Tellenbach. LA MELANCOLÍA.


Davant un món rar i sense sentit, els éssers humans esdevenen víctimes i monstres del que els envolta. Alguns, davant la misèria on estan submergits, arribaran a copsar el sentim sublim de la perfecció. Ells seran els cridats a sobrepassar per sobre la repulsió de l'entorn, vers una capacitat superior.

"Aquel cuyas emociones le inclinan a la melancolía no tiene ese nombre porque se sienta afligido por depresión, sombra al verse despojado de las alegrías de la vida, sino porque su sensibilidad, afinada por encima de determinado nivel, o mal dirigida por alguna razón, alcanza ese estado con mayor felicidad que ningún otro. En particular, tiene el sentido de lo sublime... Todas las sensaciones de lo sublime poseen para él una mayor fascinación que los encantos efímeros de lo bello."
Immanuel Kant. OBSERVACIONES SOBRE EL SENTIMIENTO DE LO BELLO Y LO SUBLIME.

La melangia com la recerca de la perfecció en un món de limitacions. La malenconia com el pont entre la tristesa i l'exaltació. El spleen com a genialitat creativa per si mateix. L'artista passarà pels abismes profunds i arribarà a majors cotes d'abstracció, si és capaç de caminar per l'estret traç que separa la genialitat i la bogeria. El creador d'un destí excels, serà limitat per l'estructura del seu propi art. Les fronteres de la creació faran referència al que no es vol acotar, creant la sensació malenconiosa en l'ànima de l'autor, ja que ell mateix posarà llindars a l'horitzó. No serà una fugida completa, sinó parcial, perquè quan més proper serà el resultat, més lluny estarà la seva fita.

"Cada cual es para sí mismo el más lejano."
Friedrich Wilhelm Nietzsche.

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: V. 21.02.08.

Pintura escapçada de Giorgio de Chirico, Mystery and Melancholy of a Street, 1914.

Bad Blake.

'If the doors of perception were cleansed
every thing would appear to man as it is:
infinite.
For man has closed himself up,
till he sees all things thro' narrow chinks
of his cavern'.
The marriage of heaven and hell.




William Blake (1757-1827): visonari, poeta, dibuixant, pintor i gravador anglès. Considerat en el seu temps com a poeta fosc, al.lucinat, mancat de coherència i aliè a qualsevol tradició: Bad Blake.Figura autodidàctica allunyada dels mitjans acadèmics convencionals. La seva passió pel coneixement el va dur a una sistemàtica i meditada lectura dels grans pensadors, místics i poetes de totes les èpoques.

"Esta ha sido mi herencia celestial:
Milton me amó de niño y me descubrió el rostro
Ezna vino con Isaías el profeta,
pero en años de madurez, Shakespeare me tendió su mano
Paracelso y Böhme se presentaron ante mí,
grandes terrores aparecieron en los cielos
y abajo en los infiernos: un cambio extraordinario
y terrible amenazaba la tierra".
Fragment de la carta a l'escultor i amic J. Flaxman, 12 setembre 1800.

Quatre van ser els aspectes socials que es reflexaven en les seves idees i actitud: industrialització, religió organitzada, política social i relació entre sexes.Anarquista místic en contra del racionalisme llibertari de l'època, denunciava sistemàticament els abusos de poder i de la propietat privada.

"¿Con qué sentido exige el párroco su diezmo al campesino?
Cuáles son sus trampas, cebos y artimañas,
cómo le circunda con bosques de soledad,
con fríos diluvios de abstracción,
para que levante castillos y enhiestos pináculos
en que reyes y sacerdotes puedan morir."
Visiones de las hijas de Albión,5: 17-20.

Blake criticava l'opressió de l'Estat, denunciant la pobresa econòmica que patia la gent: estava en contra de qualsevol forma d'autoritarisme, tant a nivell polític, com religiós, sexual o artístic. Ell veia clarament la mecanització de l'univers, i que aquesta comportaria paral.lelament la mecanització de la societat i de la propia imatge que l'home rebia d'ell mateix. La substitució de la religió per la raó era suplantar un error per un altre, perquè comportava la deshumanització social.

"Ver un mundo en un grano de arena
y el cielo en una flor silvestre,
abarcar el infinito en la palma de la mano
y la eternidad en sólo una hora."
Augurios de Inocencia.

Blake estimava l'aventura del coneixement, en veure-hi implícita, en ella, la unió de la inocència i de l'experiència. Però, també veia que, l'educació en mans de la classe dirigent seria controlada en benefici dels seus propis interessos, com a mitjà de propaganda.

"Vuelvo la mirada hacia escuelas y universidades de Europa
y veo allí el telar de Locke y su trama, causa de horribles estragos,
bañado por las ruedas hidráulicas de Newton. Negro paño
que se enrosca pesadamente en las naciones: con crueles mecanismos
de múltiples ruedas, las cuales contemplo,
rueda moviendo a la rueda con tiránicos dientes
moviéndose por compulsión unas a otras,
no como sucede en Edén donde, rueda dentro de la rueda,
giran en libertad, paz y armonia."
Jerusalén, 15: 14-20.

Blake considerava el poeta com a un visionari, un vident dotat de la facultat de penetrar en la veritat fantàstica dels cosmos, exaltant l'activitat creadora de la imaginació.

"Un profeta es alguien que ve, no un dictador arbitrario."
Anotaciones a Watson.

Bad Blake: dualista gnòstic, filòsof de contraris, crític davant la religió i la raó, poeta complex amb gran capacitat de síntesi i àgil dialèctica. Poeta pre-romàntic. Artista sui generis. Mag de l'ambigüetat, situat al final de la tradició puritana on el radicalisme gnòstic anava de la mà del fervor religiós. No entès en el seu temps.Com deia ell: tot dependrà del que es vol veure.

"The hours of folly are measur'd by the clock
but of wisdom: no clock can measure."
Proverbs of Hell.

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: William Blake, 25.09.07

Pintura escapçada de Thomas Phillips, retrat de William Blake, 1807.

Lenore de Bürger i La núvia de Corint de Goethe

En la segona meitat del segle XVIII, la tempesta i l'impuls es van desfermar de tal manera que van trencar amb una tradició literària racionalista, prenent la naturalesa com la força d'un canvi constant, on els valors humans i les passions individuals es desfeien d'un esperit dominat per la raó i prenien el sentiment com a autèntica font d'inspiració. També, a partir d'aquest segle, les composicions poeticonarratives, aquelles de to popular i contingut llegendari, inclús històric, procedent de la tradició, de la creació sàvia o de la veu popular, rebien el nom de balades.

Aquesta tempesta i impuls, l'Sturm und Drang va donar força a la subjectivitat personal, xocant amb els murs de contenció construïts sobre les diferències socials i les hipocresies socials. Figures com Goethe, Schiller, Reinhold Lenz, Klinger, Bürger, Gerstenberg i Hamann, van trencar amb el centralisme literari de França, van nodrir amb les seves obres aquest moviment literari, oposat a l'Aufklärung, i van anunciar el romanticisme.

"Geheul! Geheul aus hoher luft,
Gewinsel kem aus tiefer Gruft;
Lenorens Herz, mit Beben,
Rang zwischen tod und leben!"

El 1773, LENORE de Gottfried August Bürger (1747- 1794) dóna cos a la història d'una bella jove que en no rebre notícies del seu estimat, al final de la guerra, renuncia a la providència. Aquella nit, el seu cavaller la va a buscar, a cavall travessaran muntanyes i deserts, per arribar a la seva llar i al seu llit nupcial: una tomba en un cementiri.

"¡Lamentos desde la tierra y aullidos en el aire!
¡Gritos y gemidos por todas partes,
Semimuerta, medio viva, el alma de Lenore
luchó como nunca antes había luchado!"

Balades que canten el retorn dels no-morts, rememoren antigues llegendes, tradicions i escrits, on la confrontació pagana i cristiana, desvetllen la recerca, en la nit i els morts, d'una eternitat que s'escola entre els dits.

"Aus dem Grabe werd'ich ausgetrieben,
Noch zu suchen das vermibte Gut,
Noch den schon verlornen Mann zu lieben
Und zu saugen seines Herzens Blut.
Ist's cem dan geschehn,
Mub nach andern gehn,
Und das junge volk erliegt der Wut."

El 1797, DIE BRAUNT VON KORINTH (La núvia de Corint) de Johann Wolfgang von Goethe (1749- 1832) desvetlla la història de la mort de pena d'una bella jove, davant l'oposició dels seus pares a la seva boda amb el seu estimat, en un rerefons de xoc de religions. Un nit, però, ella canviarà la seva tomba pel llit del seu promés, on gaudirà d'allò que en vida no va conèixer.

"De la tumba soy expulsada,
para buscar al bien perdido,
para amar a mi ya perdido hombre
y para sorber la sangre de su corazón.
¡Ya está perdido,
tengo que ir tras otro!
Y los jóvenes del pueblo sucumben a su fúria."

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: Dues balades de l’Sturm und Drang. 18.06.08.

Pintura escapçada de Caspar David Friedrich, Der Wanderer über dem Nebelmeer, 1818.

Llegir poesia.

Dubto molt a ser l'únic que mentre està llegint o escoltant o mirant, pensa que allò llegit o escoltat o mirat té a veure molt amb ell i que podria aplicar-se a les seves circumstàncies. Ho dubto. Seria absurd pensar que en casos així, només em passa a mi. I si ara hi penso i gargotejo quatre paraules al respecte és per fer-ho notar i deixar-ne constància. Perquè a vegades cal fer un incís a detalls així, per a que, més tard, quan per atzar o casualitat ho senti de nou o una veu m'ho faci recordar o una imatge m'hi faci pensar, podré enllaçar-ho amb facilitat amb l'esborrany guardat en la meva memòria.

La nit que se me'n va, una altra nit, i l'ala

d'un immens avió caigut s'ha interposat

entre aquell blau espès i la fienstra, i dubto

si és un verd tenuíssim o si és plata, freda

com la insistent finor del bisturí que esquinça

l'úter amb la imposició de l'excessiva

vida, o també la llum mateixa, quan clivella

la mà del nen que es cansa de fer força per

irritar els seus germans, fent veure que els amaga

no se sap què de valuós, i va afluixant

la presa, i sé que res no en sortirà que no

fos ahir en mi desconsoladament, i em fa

fred de mirar-me un dia més, pinyol

tot salivat, pelat de polpa, fora nit.

Gabriel Ferrater, Punta de dia, en Les dones i els dies, Ed. Butxaca 62, 1. pàgina 31.

Els llibres de poesia els llegeixo així, desordenadament, de manera discontinua, deixant-me guiar per atzars i casualitats. No pretenc trobar les arrels del jo poètic de qui l'ha escrit. Només em deixo endur per allò que m'evoca o em provoca. Hi associo imatges i dibuixos meus i d'altres, escrivint notes críptiques en els marges o deixant-ne signes que només jo pugui desxifrar. Perquè entenc la poesia com a quelcom íntim i personal que va més enllà dels mots i dels versos i parla amb un llenguatge directe entre el jo que escriu i el jo que llegeix.

Gravat escapçat dels Capricis de Francisco de Goya, nº 36. Mala noche.

Altres enllaços de Gabriel Ferrater.

Aquell mal de segle tan poètic.

"Cuando como una losa pesa el cielo plomizo
sobre el alma gimiente de un largo hastío presa,
y que abrazando el círculo de todo el horizonte
vierte un día más negro y triste que la noche;
cuando en húmeda celda la tierra convierte,
donde, como un murciélago, la Esperanza revuela,
golpeando los muros con sus alas medrosas,
y dando en los podridos techos con su cabeza;
cuando la lluvia extiende sus inmensos regueros
imitando las rejas de una vasta prisión,
y de infames arañas un pueblo mudo tiende
sus telas en los más profundo de su cerebro,
las campanas con furia saltan súbitamente
y lanzan hacia el cielo un aullido horroroso,
igual que los espíritus errantes y sin patria
que se echan a gemir obstinados y largos.
-Y pasan coches fúnebres, sin tambores ni música,
por mi alma lentamente, la Esperanza vencida,
llora, y la Angustia atroz y despótica planta
su negro pabellón en mi cráneo abatido."
Charles Baudelaire. SPLEEN LXXVIII en Les Fleurs du Mal.

Spleen, acedia, teza, taedium vitae, ennui, apatia, accidia, bilis negra, mélaine chole, mal de siècle, lypémanie, mal de vivre, basqueig, leopardisme, fàstig universal, skoukao, melangia, nostalgia, tedi, desinterès, esplín, enuig, rebuig, depressió, nihilisme, indiferència, tristesa depressiva, humor negre, mal de l'ànima, esperit de pesadesa, desànim, aburriment, nàusea, noia, mandra...

Sentiment de catàstrofe en permanència.
Buit del món que refusa l'ànima.
Aburriment anti-revolucionari.
Alteració apirètica de l'ànim.
Desànim davant la vida.
Inert tristesa del cor.
Depressió personal.
Tediosa condemna.
Tristor congènita.
Pecat del migdia.
Fàstig quotidià.
Buit del cor.
Melangia.
Acedia.
Tedi.

"To cure the mind's wrong bias, Spleen,
some recommend the bowling green;
some, hilly walks: all exercise;
hing but stone, the giant dies."
Matthew Green. THE SPLEEN I, 89.

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: II, 02.10.07.

Gravat escapçat d'Albrecht Dürer, Melencolia I, 1514.

Malgrat el problema d'Orwell.

El problema d'Orwell o com s'aconsegueix que es tanquin els ulls a dades obvies. Plantejat en les obres d'Orwell i formulat explícitament per Chomsky, tracta de com els sistemes totalitaris i de propaganda aconsegueixen mantenir opinions molt esteses i transmetre informació, que careix de fonament, però que resulta favorable per a mantenir la imatge del règim.

"... Buena parte de los escritos propagandistas son simple falsificación. Los hechos materiales son suprimidos, las fechas, alteradas, y las citas, sacadas de contexto y manipuladas para cambiar su significado."
George Orwell.

"... Existen los guardianes de la historia... que se encargan de construir, conformar y presentarnos el pasado como ellos quieren que se vea,... se trata de grupos íntimamente vinculados con el poder, que comparten intereses de clase con quienes controlan el sistema económico, con quienes son sus dueños."
Noam Chomsky.

La consciència d'aquesta manipulació, és present en molts. Però es continua en la mateixa direcció: digue-li inèrcia, conformisme, por. Llegim distopies i pensem: 'ah! la ficció, això no passarà, no és real, l'autor exagera, quina gran creativitat, quina raó que té, quin sentit tan crític, quin gran autor!'. I col.loquem el llibre al lloc i a la lleixa que li correspon.

"... atibórrales de datos no combustibles, lanzales encima tantos hechos que se sientan abrumados, pero totalment al día de la información. Entonces tendrán la sensación de que piensan, tendrán la impresión de que se mueven sin moverse. Y serán felices."
Ray Bradbury. Fahrenheit 451.

"... -I aquest- intervingué el Director- és el secret de la felicitat i de la virtut: que hom estimi allò que ha de fer. Tot el condicionament tendeix a això: a fer que la gent estimi el seu indefugible destí social."
Aldous Huxley. Un món feliç.

Amb la construcció d'una realitat parcial, esbiaixada intencionadament, es comencen a col.locar els fonaments de la servitud. Els mitjans de propaganda, els diaris, els informatius, els educadors, afavoreixen una resignació, una acceptació, inclús una estimació, a aquesta realitat. Eliminen portes, deixant-ne una sola, la que ells volen, la seva, que obriran i tancaran quan els hi convingui.

"... Ya estabas en una prisión. Has estado en una prisión toda la vida."
Alan Moore i David LLoyd.V for Vendetta.

Podem tancar els ulls. Podem obrir els ulls.

"... Es tracta de si volem viure en una societat lliure o sota la que ve a ser una forma de totalitarisme autoimposat."
Noam Chomsky i Ignacio Ramonet. Cómo nos venden la moto.

Podem lluitar per una situació humana més justa, el més lliure possible, on imperi el respecte mutu entre els homes i les dones. O podem continuar com estem.

"... alguns animals van recordar -o van creure recordar- que el Sisè Manament deia: 'Cap animal no matarà a un altre animal'. I, malgrat que ningú no gosava dir-ho en veu alta a la vora dels porcs o dels gossos, els animals tenien la sensació que les matances fetes no s'adeien amb aquest Manament... ... li va llegir el Manament. Deia: 'Cap animal no matarà un altre animal "sense causa"'. D'aquesta manera o altra, les dues últimes paraules s'havien esborrat de la memòria dels animals. I ara ja veien que el Manament no havia estat violat..."
George Orwell. La revolta dels animals.

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriue unes velles paraules: Malgrat el problema d'Orwell, 13.09.07.

Gravat escapçat, Los Caprichos, 43- El sueño de la razón produce monstruos, 1796-1797, de Francisco de Goya.