Bad Blake.

'If the doors of perception were cleansed
every thing would appear to man as it is:
infinite.
For man has closed himself up,
till he sees all things thro' narrow chinks
of his cavern'.
The marriage of heaven and hell.




William Blake (1757-1827): visonari, poeta, dibuixant, pintor i gravador anglès. Considerat en el seu temps com a poeta fosc, al.lucinat, mancat de coherència i aliè a qualsevol tradició: Bad Blake.Figura autodidàctica allunyada dels mitjans acadèmics convencionals. La seva passió pel coneixement el va dur a una sistemàtica i meditada lectura dels grans pensadors, místics i poetes de totes les èpoques.

"Esta ha sido mi herencia celestial:
Milton me amó de niño y me descubrió el rostro
Ezna vino con Isaías el profeta,
pero en años de madurez, Shakespeare me tendió su mano
Paracelso y Böhme se presentaron ante mí,
grandes terrores aparecieron en los cielos
y abajo en los infiernos: un cambio extraordinario
y terrible amenazaba la tierra".
Fragment de la carta a l'escultor i amic J. Flaxman, 12 setembre 1800.

Quatre van ser els aspectes socials que es reflexaven en les seves idees i actitud: industrialització, religió organitzada, política social i relació entre sexes.Anarquista místic en contra del racionalisme llibertari de l'època, denunciava sistemàticament els abusos de poder i de la propietat privada.

"¿Con qué sentido exige el párroco su diezmo al campesino?
Cuáles son sus trampas, cebos y artimañas,
cómo le circunda con bosques de soledad,
con fríos diluvios de abstracción,
para que levante castillos y enhiestos pináculos
en que reyes y sacerdotes puedan morir."
Visiones de las hijas de Albión,5: 17-20.

Blake criticava l'opressió de l'Estat, denunciant la pobresa econòmica que patia la gent: estava en contra de qualsevol forma d'autoritarisme, tant a nivell polític, com religiós, sexual o artístic. Ell veia clarament la mecanització de l'univers, i que aquesta comportaria paral.lelament la mecanització de la societat i de la propia imatge que l'home rebia d'ell mateix. La substitució de la religió per la raó era suplantar un error per un altre, perquè comportava la deshumanització social.

"Ver un mundo en un grano de arena
y el cielo en una flor silvestre,
abarcar el infinito en la palma de la mano
y la eternidad en sólo una hora."
Augurios de Inocencia.

Blake estimava l'aventura del coneixement, en veure-hi implícita, en ella, la unió de la inocència i de l'experiència. Però, també veia que, l'educació en mans de la classe dirigent seria controlada en benefici dels seus propis interessos, com a mitjà de propaganda.

"Vuelvo la mirada hacia escuelas y universidades de Europa
y veo allí el telar de Locke y su trama, causa de horribles estragos,
bañado por las ruedas hidráulicas de Newton. Negro paño
que se enrosca pesadamente en las naciones: con crueles mecanismos
de múltiples ruedas, las cuales contemplo,
rueda moviendo a la rueda con tiránicos dientes
moviéndose por compulsión unas a otras,
no como sucede en Edén donde, rueda dentro de la rueda,
giran en libertad, paz y armonia."
Jerusalén, 15: 14-20.

Blake considerava el poeta com a un visionari, un vident dotat de la facultat de penetrar en la veritat fantàstica dels cosmos, exaltant l'activitat creadora de la imaginació.

"Un profeta es alguien que ve, no un dictador arbitrario."
Anotaciones a Watson.

Bad Blake: dualista gnòstic, filòsof de contraris, crític davant la religió i la raó, poeta complex amb gran capacitat de síntesi i àgil dialèctica. Poeta pre-romàntic. Artista sui generis. Mag de l'ambigüetat, situat al final de la tradició puritana on el radicalisme gnòstic anava de la mà del fervor religiós. No entès en el seu temps.Com deia ell: tot dependrà del que es vol veure.

"The hours of folly are measur'd by the clock
but of wisdom: no clock can measure."
Proverbs of Hell.

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: William Blake, 25.09.07

Pintura escapçada de Thomas Phillips, retrat de William Blake, 1807.

Per llegir i escoltar abans d'anar a dormir.

Recordo que el primer relat que vaig llegir d'ell, va ser El Gat Negre. Des de llavors m'ha acompanyat, inclús diria que més d'un cop m'ha bressolat abans de dormir-me. El mestre dels contes de terror psicològic sempre m'ha admirat. La seva capacitat d'embolcallar-me amb unes falses aparences que cauen, desvetllant aquell horror que s'arrela i que no es pot expressar amb paraules, no ha minvat amb el temps. Així que, si he de parlar d'escriptors de capçalera, Poe, que camina per aquella corda fluixa entre la genialitat i la bogeria, i la seva obra, hi tenen un lloc.

The Raven, publicat per primer cop el 1845, ...

Once upon a midnight dreary, while I pondered, weak and weary,

Over many a quaint and curious volume of forgotten lore,

While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping,

As of someone gently rapping, rapping at my chamber door."

'Tis some visitor," I muttered, "tapping at my chamber door;

Only this, and nothing more."

Ah, distinctly I remember, it was in the bleak December,

And each separate dying ember wrought its ghost upon the floor.

Eagerly I wished the morrow; vainly I had sought to borrow

From my books surcease of sorrow, sorrow for the lost Lenore.

For the rare and radiant maiden whom the angels name Lenore,

Nameless here forevermore.

And the silken sad uncertain rustling of each purple curtain

Thrilled me---filled me with fantastic terrors never felt before;

So that now, to still the beating of my heart, I stood repeating,"

'Tis some visitor entreating entrance at my chamber door,

Some late visitor entreating entrance at my chamber door.

This it is, and nothing more."

Presently my soul grew stronger; hesitating then no longer,

"Sir," said I, "or madam, truly your forgiveness I implore;

But the fact is, I was napping, and so gently you came rapping,

And so faintly you came tapping, tapping at my chamber door,

That I scarce was sure I heard you." Here I opened wide the door;---

Darkness there, and nothing more.

Deep into the darkness peering, long I stood there, wondering, fearing

Doubting, dreaming dreams no mortals ever dared to dream before;

But the silence was unbroken, and the stillness gave no token,

And the only word there spoken was the whispered word,

Lenore?, This I whispered, and an echo murmured back the word,

"Lenore!" Merely this, and nothing more.

Back into the chamber turning, all my soul within me burning,

Soon again I heard a tapping, something louder than before,

"Surely," said I, "surely, that is something at my window lattice.

Let me see, then, what thereat is, and this mystery explore.

Let my heart be still a moment, and this mystery explore."

'Tis the wind, and nothing more."

Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,

In there stepped a stately raven, of the saintly days of yore.

Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;

But with mien of lord or lady, perched above my chamber door.

Perched upon a bust of Pallas, just above my chamber door,

Perched, and sat, and nothing more.

Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,

By the grave and stern decorum of the countenance it wore,

"Though thy crest be shorn and shaven thou," I said, "art sure no craven,

Ghastly, grim, and ancient raven, wandering from the nightly shore.

Tell me what the lordly name is on the Night's Plutonian shore.

"Quoth the raven, "Nevermore."

Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,

Though its answer little meaning, little relevancy bore;

For we cannot help agreeing that no living human being

Ever yet was blessed with seeing bird above his chamber door,

Bird or beast upon the sculptured bust above his chamber door,

With such name as "Nevermore."

But the raven, sitting lonely on that placid bust, spoke only

That one word, as if his soul in that one word he did outpour.

Nothing further then he uttered; not a feather then he fluttered;

Till I scarcely more than muttered, "Other friends have flown before;

On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before."

Then the bird said, "Nevermore."

Startled at the stillness broken by reply so aptly spoken,

"Doubtless," said I, "what it utters is its only stock and store,

Caught from some unhappy master, whom unmerciful disaster

Followed fast and followed faster, till his songs one burden bore,---

Till the dirges of his hope that melancholy burden bore

Of "Never---nevermore."

But the raven still beguiling all my sad soul into smiling,

Straight I wheeled a cushioned seat in front of bird, and bust and door;

Then, upon the velvet sinking, I betook myself to linking

Fancy unto fancy, thinking what this ominous bird of yore --

What this grim, ungainly, ghastly, gaunt and ominous bird of yore

Meant in croaking "Nevermore."

Thus I sat engaged in guessing, but no syllable expressing

To the fowl, whose fiery eyes now burned into my bosom's core;

This and more I sat divining, with my head at ease reclining

On the cushion's velvet lining that the lamplight gloated o'er,

But whose velvet violet lining with the lamplight gloating o'er

She shall press, ah, nevermore!

Then, methought, the air grew denser, perfumed from an unseen censer

Swung by seraphim whose footfalls tinkled on the tufted floor.

"Wretch," I cried, "thy God hath lent thee -- by these angels he hath

Sent thee respite---respite and nepenthe from thy memories of Lenore!

Quaff, O quaff this kind nepenthe, and forget this lost Lenore!"

Quoth the raven, "Nevermore!"

"Prophet!" said I, "thing of evil!--prophet still, if bird or devil!

Whether tempter sent, or whether tempest tossed thee here ashore,

Desolate, yet all undaunted, on this desert land enchanted--

On this home by horror haunted--tell me truly, I implore:

Is there--is there balm in Gilead?--tell me--tell me I implore!"

Quoth the raven, "Nevermore."

"Prophet!" said I, "thing of evil--prophet still, if bird or devil!

By that heaven that bends above us--by that God we both adore--

Tell this soul with sorrow laden, if, within the distant Aidenn,

It shall clasp a sainted maiden, whom the angels name Lenore---

Clasp a rare and radiant maiden, whom the angels name Lenore?

Quoth the raven, "Nevermore."

"Be that word our sign of parting, bird or fiend!" I shrieked, upstarting--

"Get thee back into the tempest and the Night's Plutonian shore!

Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!

Leave my loneliness unbroken! -- quit the bust above my door!

Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!"

Quoth the raven, "Nevermore."

And the raven, never flitting, still is sitting, still is sitting

On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;

And his eyes have all the seeming of a demon's that is dreaming.

And the lamplight o'er him streaming throws his shadow on the floor;

And my soul from out that shadow that lies floating on the floor

Shall be lifted---nevermore!

... de la veu de Vincent Price.

Il.lustració escapçada de Gustave Doré, per The Raven d'Edgar Allan Poe.

Llegir poesia.

Dubto molt a ser l'únic que mentre està llegint o escoltant o mirant, pensa que allò llegit o escoltat o mirat té a veure molt amb ell i que podria aplicar-se a les seves circumstàncies. Ho dubto. Seria absurd pensar que en casos així, només em passa a mi. I si ara hi penso i gargotejo quatre paraules al respecte és per fer-ho notar i deixar-ne constància. Perquè a vegades cal fer un incís a detalls així, per a que, més tard, quan per atzar o casualitat ho senti de nou o una veu m'ho faci recordar o una imatge m'hi faci pensar, podré enllaçar-ho amb facilitat amb l'esborrany guardat en la meva memòria.

La nit que se me'n va, una altra nit, i l'ala

d'un immens avió caigut s'ha interposat

entre aquell blau espès i la fienstra, i dubto

si és un verd tenuíssim o si és plata, freda

com la insistent finor del bisturí que esquinça

l'úter amb la imposició de l'excessiva

vida, o també la llum mateixa, quan clivella

la mà del nen que es cansa de fer força per

irritar els seus germans, fent veure que els amaga

no se sap què de valuós, i va afluixant

la presa, i sé que res no en sortirà que no

fos ahir en mi desconsoladament, i em fa

fred de mirar-me un dia més, pinyol

tot salivat, pelat de polpa, fora nit.

Gabriel Ferrater, Punta de dia, en Les dones i els dies, Ed. Butxaca 62, 1. pàgina 31.

Els llibres de poesia els llegeixo així, desordenadament, de manera discontinua, deixant-me guiar per atzars i casualitats. No pretenc trobar les arrels del jo poètic de qui l'ha escrit. Només em deixo endur per allò que m'evoca o em provoca. Hi associo imatges i dibuixos meus i d'altres, escrivint notes críptiques en els marges o deixant-ne signes que només jo pugui desxifrar. Perquè entenc la poesia com a quelcom íntim i personal que va més enllà dels mots i dels versos i parla amb un llenguatge directe entre el jo que escriu i el jo que llegeix.

Gravat escapçat dels Capricis de Francisco de Goya, nº 36. Mala noche.

Altres enllaços de Gabriel Ferrater.

Aquell mal de segle tan poètic.

"Cuando como una losa pesa el cielo plomizo
sobre el alma gimiente de un largo hastío presa,
y que abrazando el círculo de todo el horizonte
vierte un día más negro y triste que la noche;
cuando en húmeda celda la tierra convierte,
donde, como un murciélago, la Esperanza revuela,
golpeando los muros con sus alas medrosas,
y dando en los podridos techos con su cabeza;
cuando la lluvia extiende sus inmensos regueros
imitando las rejas de una vasta prisión,
y de infames arañas un pueblo mudo tiende
sus telas en los más profundo de su cerebro,
las campanas con furia saltan súbitamente
y lanzan hacia el cielo un aullido horroroso,
igual que los espíritus errantes y sin patria
que se echan a gemir obstinados y largos.
-Y pasan coches fúnebres, sin tambores ni música,
por mi alma lentamente, la Esperanza vencida,
llora, y la Angustia atroz y despótica planta
su negro pabellón en mi cráneo abatido."
Charles Baudelaire. SPLEEN LXXVIII en Les Fleurs du Mal.

Spleen, acedia, teza, taedium vitae, ennui, apatia, accidia, bilis negra, mélaine chole, mal de siècle, lypémanie, mal de vivre, basqueig, leopardisme, fàstig universal, skoukao, melangia, nostalgia, tedi, desinterès, esplín, enuig, rebuig, depressió, nihilisme, indiferència, tristesa depressiva, humor negre, mal de l'ànima, esperit de pesadesa, desànim, aburriment, nàusea, noia, mandra...

Sentiment de catàstrofe en permanència.
Buit del món que refusa l'ànima.
Aburriment anti-revolucionari.
Alteració apirètica de l'ànim.
Desànim davant la vida.
Inert tristesa del cor.
Depressió personal.
Tediosa condemna.
Tristor congènita.
Pecat del migdia.
Fàstig quotidià.
Buit del cor.
Melangia.
Acedia.
Tedi.

"To cure the mind's wrong bias, Spleen,
some recommend the bowling green;
some, hilly walks: all exercise;
hing but stone, the giant dies."
Matthew Green. THE SPLEEN I, 89.

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: II, 02.10.07.

Gravat escapçat d'Albrecht Dürer, Melencolia I, 1514.

Ídols.

"I am the Lizard King
I can do anything."

Hi va haver un temps que em creia com tu. Nen poc comú. Nen trapella. Nen que llegia.

Hi va haver un temps que vaig experimentar, buscant la font d'on brollava la vida, desitjant submergir-me en aquell caldo primigeni. Lectura. Alcohol. Recerca. Noves percepcions. Drogues. Poemes. Sexe. Música.

Però no sóc ni un adonis provocador que canta com un boig en plena dansa Sioux. A qui voldria enganyar? Tu et reies de la policia i de la moral, proclamant: Amor, Sexe, Drogues i Rock'n'Roll. Eres detingut, passaves per judicis sent declarat culpable i fugies.

Hi va haver un temps en que bebies i fumaves en l'Astroquet. I París et va veure morir. O no. Potser ets encara en un racó fosc, d'un petit cafè. Fumant. Bebent. Llegint. Escrivint. Morint i vivint com jo.

"Si no es un problema, ¿por qué nombrarlo?
Todo lo dicho significa eso:
es su opuesto y todo lo demás.
Estoy vivo, estoy muriendo."

The Lizard King.

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: Obertura, 17.09.07.

Video escapçat del YouTube: The End, The Doors.

Imatge escapçada de Jim Morrison, de l'àlbum de fotografies de la xarxa.