Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris home de sorra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris home de sorra. Mostrar tots els missatges

divendres, de setembre 25

Llegir poesia.




Dubto molt a ser l'únic que mentre està llegint o escoltant o mirant, pensa que allò llegit o escoltat o mirat té a veure molt amb ell i que podria aplicar-se a les seves circumstàncies. Ho dubto. Seria absurd pensar que en casos així, només em passa a mi. I si ara hi penso i gargotejo quatre paraules al respecte és per fer-ho notar i deixar-ne constància. Perquè a vegades cal fer un incís a detalls així, per a que, més tard, quan per atzar o casualitat ho senti de nou o una veu m'ho faci recordar o una imatge m'hi faci pensar, podré enllaçar-ho amb facilitat amb l'esborrany guardat en la meva memòria.


La nit que se me'n va, una altra nit, i l'ala
d'un immens avió caigut s'ha interposat
entre aquell blau espès i la fienstra, i dubto
si és un verd tenuíssim o si és plata, freda
com la insistent finor del bisturí que esquinça
l'úter amb la imposició de l'excessiva
vida, o també la llum mateixa, quan clivella
la mà del nen que es cansa de fer força per
irritar els seus germans, fent veure que els amaga
no se sap què de valuós, i va afluixant
la presa, i sé que res no en sortirà que no
fos ahir en mi desconsoladament, i em fa
fred de mirar-me un dia més, pinyol
tot salivat, pelat de polpa, fora nit.

Gabriel Ferrater, Punta de dia, en Les dones i els dies, Ed. Butxaca 62, 1. pàgina 31.


Els llibres de poesia els llegeixo així, desordenadament, de manera discontinua, deixant-me guiar per atzars i casualitats. No pretenc trobar les arrels del jo poètic de qui l'ha escrit. Només em deixo endur per allò que m'evoca o em provoca. Hi associo imatges i dibuixos meus i d'altres, escrivint notes críptiques en els marges o deixant-ne signes que només jo pugui desxifrar. Perquè entenc la poesia com a quelcom íntim i personal que va més enllà dels mots i dels versos i parla amb un llenguatge directe entre el jo que escriu i el jo que llegeix.


Gravat escapçat dels Capricis de Francisco de Goya, nº 36. Mala noche.

Altres enllaços de
Gabriel Ferrater.

dijous, de setembre 24

Foscor.




Heolstor, genip, sceadu.


Tot és cobert per l'ombra de la foscor més pura: deorc. Les aigües del pou del destí, on les tenebres desapareixen, mostren una llum i un planeta. A cada gir, l'envolta abans àcida i anòxica es torna oxigenada, fent, així, sorgir la vida de les aigües, entre focs i col.lisions. Una vida mutant a la recerca d'una forma, entre girs d'aridesa i de glaciació extrema. Naixements i morts successives donen pas a la diversificació d'éssers. Una espècie capaç de dominar el seu entorn, explora, conquereix i evoluciona devers la seva pròpia extinció. Temperatures desmesurades configuraran noves vides a cops de terres i d'explosions, des de les entranyes primigènies. La llum canviarà, creixerà i minvarà, absorvint el que gira al seu voltat, fins la seva total i absoluta absència.

Deorc... heolstor, genip, sceadu.




I had a dream, which was not all a dream.
The bright sun was extinguish'd, and the stars
Did wander darkling in the eternal space,
Rayless, and pathless, and the icy earth
Swung blind and blackening in the moonless air;
Morn came and went--and came, and brought no day,
And men forgot their passions in the dread
Of this their desolation; and all hearts
Were chill'd into a selfish prayer for light:
And they did live by watchfires--and the thrones,
The palaces of crowned kings--the huts,
The habitations of all things which dwell,
Were burnt for beacons; cities were consum'd,
And men were gather'd round their blazing homes
To look once more into each other's face;
Happy were those who dwelt within the eye
Of the volcanos, and their mountain-torch:
A fearful hope was all the world contain'd;
Forests were set on fire--but hour by hour
They fell and faded--and the crackling trunks
Extinguish'd with a crash--and all was black.
The brows of men by the despairing light
Wore an unearthly aspect, as by fits
The flashes fell upon them; some lay down
And hid their eyes and wept; and some did rest
Their chins upon their clenched hands, and smil'd;
And others hurried to and fro, and fed
Their funeral piles with fuel, and look'd up
With mad disquietude on the dull sky,
The pall of a past world; and then again
With curses cast them down upon the dust,
And gnash'd their teeth and howl'd: the wild birds shriek'd
And, terrified, did flutter on the ground,
And flap their useless wings; the wildest brutes
Came tame and tremulous; and vipers crawl'd
And twin'd themselves among the multitude,
Hissing, but stingless--they were slain for food.
And War, which for a moment was no more,
Did glut himself again: a meal was bought
With blood, and each sate sullenly apart
Gorging himself in gloom: no love was left;
All earth was but one thought--and that was death
Immediate and inglorious; and the pang
Of famine fed upon all entrails--men
Died, and their bones were tombless as their flesh;
The meagre by the meagre were devour'd,
Even dogs assail'd their masters, all save one,
And he was faithful to a corse, and kept
The birds and beasts and famish'd men at bay,
Till hunger clung them, or the dropping dead
Lur'd their lank jaws; himself sought out no food,
But with a piteous and perpetual moan,
And a quick desolate cry, licking the hand
Which answer'd not with a caress--he died.
The crowd was famish'd by degrees; but two
Of an enormous city did survive,
And they were enemies: they met beside
The dying embers of an altar-place
Where had been heap'd a mass of holy things
For an unholy usage; they rak'd up,
And shivering scrap'd with their cold skeleton hands
The feeble ashes, and their feeble breath
Blew for a little life, and made a flame
Which was a mockery; then they lifted up
Their eyes as it grew lighter, and beheld
Each other's aspects--saw, and shriek'd, and died--
Even of their mutual hideousness they died,
Unknowing who he was upon whose brow
Famine had written Fiend. The world was void,
The populous and the powerful was a lump,
Seasonless, herbless, treeless, manless, lifeless--
A lump of death--a chaos of hard clay.
The rivers, lakes and ocean all stood still,
And nothing stirr'd within their silent depths;
Ships sailorless lay rotting on the sea,
And their masts fell down piecemeal: as they dropp'd
They slept on the abyss without a surge--
The waves were dead; the tides were in their grave,
The moon, their mistress, had expir'd before;
The winds were wither'd in the stagnant air,
And the clouds perish'd; Darkness had no need
Of aid from them--She was the Universe.

Darkness, de George Gordon Byron.


Imatge escapçada del manga Hellsing, escrit i il.lustrat per Kouta Hirano.

Video escapçat del YouTube: Darkness- SadieDammit

dilluns, de setembre 7

Ídols.






"I am the Lizard King
I can do anything."



Hi va haver un temps que em creia com tu. Nen poc comú. Nen trapella. Nen que llegia.

Hi va haver un temps que vaig experimentar, buscant la font d'on brollava la vida, desitjant submergir-me en aquell caldo primigeni. Lectura. Alcohol. Recerca. Noves percepcions. Drogues. Poemes. Sexe. Música.

Però no sóc ni un adonis provocador que canta com un boig en plena dansa Sioux. A qui voldria enganyar? Tu et reies de la policia i de la moral, proclamant: Amor, Sexe, Drogues i Rock'n'Roll. Eres detingut, passaves per judicis sent declarat culpable i fugies.

Hi va haver un temps en que bebies i fumaves en l'Astroquet. I París et va veure morir. O no. Potser ets encara en un racó fosc, d'un petit cafè. Fumant. Bebent. Llegint. Escrivint. Morint i vivint com jo.


"Si no es un problema, ¿por qué nombrarlo?
Todo lo dicho significa eso:
es su opuesto y todo lo demás.
Estoy vivo, estoy muriendo."
The Lizard King.




Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: Obertura, 17.09.07.



Video escapçat del YouTube: The End, The Doors.

Imatge escapçada de Jim Morrison, de l'àlbum de fotografies de la xarxa.

dimecres, de setembre 2

Escrits al final de la nit.

" El rei dels somnis aprèn que un ha de canviar o morir,
i pren la seva decisió."

(Neil Gaiman. The Sandman).




Quan la nit s'acaba, aquesta febre baixa de manera estranya. Començo a intuir les primeres llums del dia i sé que tot ha de continuar o morir. L'elecció és meva. Malgrat odiar aquesta cruïlla, la covardia em pot, em domina, com una dona, com l'alcohol o com aquesta herba que no deixo de fumar. No sóc qui llença sorra als ulls per fer-se senyor de la nit, ni qui es queda amb els somnis d'aquells que dormen tranquils, ni tan sols sóc amo del que cada nit veig desfilar per la meva ment. Res d'això. Aquest cap no descansa i la meva mà no s'atura en aquestes hores fosques. Continuo escrivint i dibuixant, veient-ho tot en blanc i negre, entre la beguda i el fum, entre les olors que em porten la buidor de l'altre costat del llit i els records que ressonen entre imatges que, distorsionades, conjuro a mitja veu.

Il.lustració escapçada de
The Sandman, el rey de los sueños, de Neil Gaiman i Alisa Kwitney.