"No és la mort si la rebutges... ho és si l'acceptes." The Crow.

"Antiguamente la gente creía que cuando la gente muere, un cuervo se lleva su alma a la tierra de los muertos. Pero a veces, sucede algo tan horrible que junto con el alma el cuervo se lleva su profunda tristeza, y el alma no puede descansar en paz; y a veces, sólo a veces, el cuervo puede traer de vuelta el alma para enmendar el mal."
Introducció a la pel.lícula The Crow, dirigida per Àlex Proyas.


30 d'octubre: la nit del dimoni. Una nit salvatge i una jove parella a punt de casar-se, és brutalment assassinada. Un any més tard, ell, l'Eric, torna: desperta de la tomba i un corb el guia. Un corb que és el nexe que uneix dos móns: el dels vius i el dels morts. L'anti-heroi venjatiu, matarà als botxins.
Recreació gòtica de llums i ombres, basada en el còmic del mateix nom.

"Un día perderás todo lo que tienes. Nada te preparará para ese día. Ni la fe, ni la religión... nada. Cuando muere alguien a quien amas, conocerás el vacío... Sabrás lo que es estar completamente sólo, nunca olvidarás y nunca perdonarás. Los solitarios no suelen hablar nunca de una manera tan íntima y tan exhaustiva como lo hace James O'Barr en este libro. Así que, por lo menos, aprende del cuervo esta lección: piensa en lo que puedes perder."
John Bergin, Introducció al còmic The Crow de James O'Barr.

James O'Barr crea The Crow des de l'estòmac, des d'on neixen les passions. D'allí surt la violència d'una ànima en pena, sacsejada pel dolor, el patiment, la mort, i, per sobre de tot, l'amor. Un còmic fosc, violent, envolvent, mots de Baudelaire, Rimbaud i Poe, i un anti-heroi que reclama venjança a una ciutat.

"We walked the narrow path,
beneath the smoking skies
sometimes you can barelly tell the diference
between darkness and light.
Do you have faith in what be believe?
The truest test is when we cannot
when we cannot see."
Jane Siberry. It can't rain all the time, in The Crow Soundtrack

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: "No és la mort si la rebutges... ho és si l'acceptes." The Crow, 29.10.07

Il.lustració escapçada de The Crow, de James O'Barr.

La mort enamorada de Gautier

"Mis poesias, mis libros, mis articulos, mis viajes, yacerán olvidados; pero nadie se olvidará de mi chaleco rojo. Esa chispa de fuego lucirá todavía cuando lo demás se haya extinguido, y me diferenciará de los contemporáneos, cuyas obras no valen más que las mías, pero que llevan chalecos oscuros. No me desplace dejar de mi este recuerdo; es altivo y desdeñoso y me presenta desafiando a la opinión y burlándome del ridículo."


Théophile Gautier (1811- 1872): el noi de llargues grenyes, estimulador d'impressions plàstiques, que va fomentar el motí romàntic en la recerca de la bellesa de la forma.

"El escritor que no sabe decirlo todo; aquel a quien una idea, por extraña, por sutil que la supongamos, por imprevista que sea, y aun cuando caiga del cielo como un aerolito, coge desprevenido y sin medios de expresarla, no es digno de llamarse escritor."

En Gautier opinava que l'obligació de l'artista era assolir la perfecció en la forma i en l'expressió, i no pas el compromís amb l'ètica. Amb la seva màxima de "l'art per l'art", va ser antecessor del parnassianisme, i va influir particularment en l'obra de Baudelaire.

"Cada hora hiere, la última acaba con nosotros."

Els temes del temps, la buidor i la mort impregnen la seva obra. Gautier pintava el terror amb la ploma: Avatar/ Jettatura, Espiritia, La comédie de la mort, Le roman de la momia, La morte amoureuse.

"Era incapaz de distinguir el sueño de la vigilia, de saber dónde acaba la ilusión y empezaba la realidad. El joven noble, vanidoso y libertino, se burlaba del sacerdote, mientras este abominaba la concepción del otro."

Romuald, ja vell, encara recorda el que és estar enamorat, i amb veu emocionada explica una història: la seva i la de Clarimonde. La bella dona que va veure per primer cop quan es va ordenar sacerdot, la bella dona que va veure en el taüt de mort, la bella dona que va aparèixer de nit amb la mortalla, blanca i glaçada.

"Chupaba la sangre despacio y con cuidado, como un sibarita que estuviera saboreando un vino de Jerez o Siracusa."

De dia, castedat, i, de nit, llibertinatge al costat de la bella i pàl.lida Clarimonde. Càstig i plaer, infringits sense descans, fins que el vincle queda tallat.

"-Toda comunicación entre nuestras almas y nuestros cuerpos se ha roto desde ahora. Adiós. Me extrañarás, te lo aseguro.
Y se desvaneció en el aire, como el humo, y jamás volví a verla."

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: La mort enamorada, 25.11.07

Pintura escapçada de Philip Burne-Jones, Le Vampire, 1897.

Carmilla de Le Fanu

"Yo vivo en tí, y tu morirás en mí."


Joseph Sheridan Le Fanu (1814-1873), misantrop, editor i escriptor hereu de la novel.la gòtica i precursor de l'actual ghost story. Les seves històries són dels primers exemples del gènere d'horror modern.

"Le Fanu figura en primera fila como autor de narraciones de fantasmas. Este es mi firme veredicto después de leer todos los relatos sobrenaturales suyos que he logrado encontrar. Nadie dispone la escena mejor que él, nadie acierta en el eficaz detalle con más habilidad."
M. R. James.

Recreació d'insinuants atmosferes i efectes. Intrigues intenses i ben construides. En morir, la seva obra va ser oblidada, fins que M.R. James, deixeble seu, reivindiqués a Le Fanu com a una gran influència per a ell.

"Tots els rituals i tòpics comuns a la fòrmula moderna (per a una ficció de vampirs) apareixen a Carmilla, començant pel seu disseny formal en tres parts: atac, mort-resurrecció i caça-destrucció. També inclosa està la seducció de la víctima per part del vampir, la confusió entre somni i realitat, l'intent va d'explicar fets sobreaturals en termes racionals, i les receptes folklòriques per reconèixer, capturar i matar vampirs."
James L. Campbell.

Carmilla esdevé una de les millors històries de vampirs, amb una versió femenina seductora i eròtica, que afeblia lentament a la víctima, gaudint de la sang i la fascinació que per ella sentia.

"Las ardientes miradas de Carmilla, su modo absurdo de expresarse, me asustaban a veces, lo confieso."

Hi ha qui afirma que Le Fanu és el pare dels contes de fantasmes irlandès en època victoriana.
Des de: 'The ghost and the bonesetter', 'A strange event in the life of Schalken the painter', 'The evil guest', 'Wylder's Hand', 'Uncle Silas', 'The rose and the key', 'The room in the dragon volant', 'Carmilla', a 'Willing to die', entre d'altres.

"Teniamos la acostumbrada novela del señor Le Fanu junto a la cama, la lectura ideal para después de medianoche en una casa de campo."
Henry James

Le Fanu ha estat font d'adaptacions lliures en diverses pel.lícules: Carmilla de J. Lind, Carmilla de T. Le Pine i D. Templeton, Carmilla de G. Beaumont, The inn of the flying dragon de C. Floyd, La novia ensangrentada de V. Aranda, Twins of Dracula de J. Hough, Las vampiras de J. Franco, To love a vampire de J. Sangster, The vampire lovers de R. Ward Baker, La maldición de los Karnstein de T. Miller, Blood and roses de R. Vadim, i Vampyr de C. T. Dreyer.
De totes, és a Vampyr de Dreyer, on l'ambientació resulta més evocadora i fascinant, i, on llums i ombres esdevenen autèntics elements narratius.

"Allí sentía el último beso. Mi corazón latía más de prisa, mi respiración se hacía más entrecortada. Luego experimentaba una sensación de ahogo y, en medio de una terrible convulsión, perdia la consciencia."

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: Carmilla. 04.10.07.

Pintura escapçada d'Edvard Munch, Vampyr, 1895.

Aquella bilis negra.

"La forma en la que mejor podríamos comprender la melancolía es la de una antinomia circular, un desequilibrio que hace girar en la misma rueda la genialidad o la locura, uncidas a una condición común: su caràcter desmesurado, una situación "exal" o de exilio de los estados de ánimo medios cotidianos, pagada al alto precio de la caída en la sima del abatimiento total y la alienación social -en el sentido más extenso del término, con extrañeza y extranjería."
Hubert Tellenbach. LA MELANCOLÍA.


Davant un món rar i sense sentit, els éssers humans esdevenen víctimes i monstres del que els envolta. Alguns, davant la misèria on estan submergits, arribaran a copsar el sentim sublim de la perfecció. Ells seran els cridats a sobrepassar per sobre la repulsió de l'entorn, vers una capacitat superior.

"Aquel cuyas emociones le inclinan a la melancolía no tiene ese nombre porque se sienta afligido por depresión, sombra al verse despojado de las alegrías de la vida, sino porque su sensibilidad, afinada por encima de determinado nivel, o mal dirigida por alguna razón, alcanza ese estado con mayor felicidad que ningún otro. En particular, tiene el sentido de lo sublime... Todas las sensaciones de lo sublime poseen para él una mayor fascinación que los encantos efímeros de lo bello."
Immanuel Kant. OBSERVACIONES SOBRE EL SENTIMIENTO DE LO BELLO Y LO SUBLIME.

La melangia com la recerca de la perfecció en un món de limitacions. La malenconia com el pont entre la tristesa i l'exaltació. El spleen com a genialitat creativa per si mateix. L'artista passarà pels abismes profunds i arribarà a majors cotes d'abstracció, si és capaç de caminar per l'estret traç que separa la genialitat i la bogeria. El creador d'un destí excels, serà limitat per l'estructura del seu propi art. Les fronteres de la creació faran referència al que no es vol acotar, creant la sensació malenconiosa en l'ànima de l'autor, ja que ell mateix posarà llindars a l'horitzó. No serà una fugida completa, sinó parcial, perquè quan més proper serà el resultat, més lluny estarà la seva fita.

"Cada cual es para sí mismo el más lejano."
Friedrich Wilhelm Nietzsche.

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: V. 21.02.08.

Pintura escapçada de Giorgio de Chirico, Mystery and Melancholy of a Street, 1914.

Bad Blake.

'If the doors of perception were cleansed
every thing would appear to man as it is:
infinite.
For man has closed himself up,
till he sees all things thro' narrow chinks
of his cavern'.
The marriage of heaven and hell.




William Blake (1757-1827): visonari, poeta, dibuixant, pintor i gravador anglès. Considerat en el seu temps com a poeta fosc, al.lucinat, mancat de coherència i aliè a qualsevol tradició: Bad Blake.Figura autodidàctica allunyada dels mitjans acadèmics convencionals. La seva passió pel coneixement el va dur a una sistemàtica i meditada lectura dels grans pensadors, místics i poetes de totes les èpoques.

"Esta ha sido mi herencia celestial:
Milton me amó de niño y me descubrió el rostro
Ezna vino con Isaías el profeta,
pero en años de madurez, Shakespeare me tendió su mano
Paracelso y Böhme se presentaron ante mí,
grandes terrores aparecieron en los cielos
y abajo en los infiernos: un cambio extraordinario
y terrible amenazaba la tierra".
Fragment de la carta a l'escultor i amic J. Flaxman, 12 setembre 1800.

Quatre van ser els aspectes socials que es reflexaven en les seves idees i actitud: industrialització, religió organitzada, política social i relació entre sexes.Anarquista místic en contra del racionalisme llibertari de l'època, denunciava sistemàticament els abusos de poder i de la propietat privada.

"¿Con qué sentido exige el párroco su diezmo al campesino?
Cuáles son sus trampas, cebos y artimañas,
cómo le circunda con bosques de soledad,
con fríos diluvios de abstracción,
para que levante castillos y enhiestos pináculos
en que reyes y sacerdotes puedan morir."
Visiones de las hijas de Albión,5: 17-20.

Blake criticava l'opressió de l'Estat, denunciant la pobresa econòmica que patia la gent: estava en contra de qualsevol forma d'autoritarisme, tant a nivell polític, com religiós, sexual o artístic. Ell veia clarament la mecanització de l'univers, i que aquesta comportaria paral.lelament la mecanització de la societat i de la propia imatge que l'home rebia d'ell mateix. La substitució de la religió per la raó era suplantar un error per un altre, perquè comportava la deshumanització social.

"Ver un mundo en un grano de arena
y el cielo en una flor silvestre,
abarcar el infinito en la palma de la mano
y la eternidad en sólo una hora."
Augurios de Inocencia.

Blake estimava l'aventura del coneixement, en veure-hi implícita, en ella, la unió de la inocència i de l'experiència. Però, també veia que, l'educació en mans de la classe dirigent seria controlada en benefici dels seus propis interessos, com a mitjà de propaganda.

"Vuelvo la mirada hacia escuelas y universidades de Europa
y veo allí el telar de Locke y su trama, causa de horribles estragos,
bañado por las ruedas hidráulicas de Newton. Negro paño
que se enrosca pesadamente en las naciones: con crueles mecanismos
de múltiples ruedas, las cuales contemplo,
rueda moviendo a la rueda con tiránicos dientes
moviéndose por compulsión unas a otras,
no como sucede en Edén donde, rueda dentro de la rueda,
giran en libertad, paz y armonia."
Jerusalén, 15: 14-20.

Blake considerava el poeta com a un visionari, un vident dotat de la facultat de penetrar en la veritat fantàstica dels cosmos, exaltant l'activitat creadora de la imaginació.

"Un profeta es alguien que ve, no un dictador arbitrario."
Anotaciones a Watson.

Bad Blake: dualista gnòstic, filòsof de contraris, crític davant la religió i la raó, poeta complex amb gran capacitat de síntesi i àgil dialèctica. Poeta pre-romàntic. Artista sui generis. Mag de l'ambigüetat, situat al final de la tradició puritana on el radicalisme gnòstic anava de la mà del fervor religiós. No entès en el seu temps.Com deia ell: tot dependrà del que es vol veure.

"The hours of folly are measur'd by the clock
but of wisdom: no clock can measure."
Proverbs of Hell.

Tanco el calaix, després de rellegir i reescriure unes velles paraules: William Blake, 25.09.07

Pintura escapçada de Thomas Phillips, retrat de William Blake, 1807.

Per llegir i escoltar abans d'anar a dormir.

Recordo que el primer relat que vaig llegir d'ell, va ser El Gat Negre. Des de llavors m'ha acompanyat, inclús diria que més d'un cop m'ha bressolat abans de dormir-me. El mestre dels contes de terror psicològic sempre m'ha admirat. La seva capacitat d'embolcallar-me amb unes falses aparences que cauen, desvetllant aquell horror que s'arrela i que no es pot expressar amb paraules, no ha minvat amb el temps. Així que, si he de parlar d'escriptors de capçalera, Poe, que camina per aquella corda fluixa entre la genialitat i la bogeria, i la seva obra, hi tenen un lloc.

The Raven, publicat per primer cop el 1845, ...

Once upon a midnight dreary, while I pondered, weak and weary,

Over many a quaint and curious volume of forgotten lore,

While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping,

As of someone gently rapping, rapping at my chamber door."

'Tis some visitor," I muttered, "tapping at my chamber door;

Only this, and nothing more."

Ah, distinctly I remember, it was in the bleak December,

And each separate dying ember wrought its ghost upon the floor.

Eagerly I wished the morrow; vainly I had sought to borrow

From my books surcease of sorrow, sorrow for the lost Lenore.

For the rare and radiant maiden whom the angels name Lenore,

Nameless here forevermore.

And the silken sad uncertain rustling of each purple curtain

Thrilled me---filled me with fantastic terrors never felt before;

So that now, to still the beating of my heart, I stood repeating,"

'Tis some visitor entreating entrance at my chamber door,

Some late visitor entreating entrance at my chamber door.

This it is, and nothing more."

Presently my soul grew stronger; hesitating then no longer,

"Sir," said I, "or madam, truly your forgiveness I implore;

But the fact is, I was napping, and so gently you came rapping,

And so faintly you came tapping, tapping at my chamber door,

That I scarce was sure I heard you." Here I opened wide the door;---

Darkness there, and nothing more.

Deep into the darkness peering, long I stood there, wondering, fearing

Doubting, dreaming dreams no mortals ever dared to dream before;

But the silence was unbroken, and the stillness gave no token,

And the only word there spoken was the whispered word,

Lenore?, This I whispered, and an echo murmured back the word,

"Lenore!" Merely this, and nothing more.

Back into the chamber turning, all my soul within me burning,

Soon again I heard a tapping, something louder than before,

"Surely," said I, "surely, that is something at my window lattice.

Let me see, then, what thereat is, and this mystery explore.

Let my heart be still a moment, and this mystery explore."

'Tis the wind, and nothing more."

Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,

In there stepped a stately raven, of the saintly days of yore.

Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;

But with mien of lord or lady, perched above my chamber door.

Perched upon a bust of Pallas, just above my chamber door,

Perched, and sat, and nothing more.

Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,

By the grave and stern decorum of the countenance it wore,

"Though thy crest be shorn and shaven thou," I said, "art sure no craven,

Ghastly, grim, and ancient raven, wandering from the nightly shore.

Tell me what the lordly name is on the Night's Plutonian shore.

"Quoth the raven, "Nevermore."

Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,

Though its answer little meaning, little relevancy bore;

For we cannot help agreeing that no living human being

Ever yet was blessed with seeing bird above his chamber door,

Bird or beast upon the sculptured bust above his chamber door,

With such name as "Nevermore."

But the raven, sitting lonely on that placid bust, spoke only

That one word, as if his soul in that one word he did outpour.

Nothing further then he uttered; not a feather then he fluttered;

Till I scarcely more than muttered, "Other friends have flown before;

On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before."

Then the bird said, "Nevermore."

Startled at the stillness broken by reply so aptly spoken,

"Doubtless," said I, "what it utters is its only stock and store,

Caught from some unhappy master, whom unmerciful disaster

Followed fast and followed faster, till his songs one burden bore,---

Till the dirges of his hope that melancholy burden bore

Of "Never---nevermore."

But the raven still beguiling all my sad soul into smiling,

Straight I wheeled a cushioned seat in front of bird, and bust and door;

Then, upon the velvet sinking, I betook myself to linking

Fancy unto fancy, thinking what this ominous bird of yore --

What this grim, ungainly, ghastly, gaunt and ominous bird of yore

Meant in croaking "Nevermore."

Thus I sat engaged in guessing, but no syllable expressing

To the fowl, whose fiery eyes now burned into my bosom's core;

This and more I sat divining, with my head at ease reclining

On the cushion's velvet lining that the lamplight gloated o'er,

But whose velvet violet lining with the lamplight gloating o'er

She shall press, ah, nevermore!

Then, methought, the air grew denser, perfumed from an unseen censer

Swung by seraphim whose footfalls tinkled on the tufted floor.

"Wretch," I cried, "thy God hath lent thee -- by these angels he hath

Sent thee respite---respite and nepenthe from thy memories of Lenore!

Quaff, O quaff this kind nepenthe, and forget this lost Lenore!"

Quoth the raven, "Nevermore!"

"Prophet!" said I, "thing of evil!--prophet still, if bird or devil!

Whether tempter sent, or whether tempest tossed thee here ashore,

Desolate, yet all undaunted, on this desert land enchanted--

On this home by horror haunted--tell me truly, I implore:

Is there--is there balm in Gilead?--tell me--tell me I implore!"

Quoth the raven, "Nevermore."

"Prophet!" said I, "thing of evil--prophet still, if bird or devil!

By that heaven that bends above us--by that God we both adore--

Tell this soul with sorrow laden, if, within the distant Aidenn,

It shall clasp a sainted maiden, whom the angels name Lenore---

Clasp a rare and radiant maiden, whom the angels name Lenore?

Quoth the raven, "Nevermore."

"Be that word our sign of parting, bird or fiend!" I shrieked, upstarting--

"Get thee back into the tempest and the Night's Plutonian shore!

Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!

Leave my loneliness unbroken! -- quit the bust above my door!

Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!"

Quoth the raven, "Nevermore."

And the raven, never flitting, still is sitting, still is sitting

On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;

And his eyes have all the seeming of a demon's that is dreaming.

And the lamplight o'er him streaming throws his shadow on the floor;

And my soul from out that shadow that lies floating on the floor

Shall be lifted---nevermore!

... de la veu de Vincent Price.

Il.lustració escapçada de Gustave Doré, per The Raven d'Edgar Allan Poe.

Segones parts?

El proper 5 d'octubre, Roca Editorial treu a la llum la novel.la de Dacre Stoker i Ian Holt, Dràcula el no-mort. Sembla ser que aquest descendent de Bram Stoker i el seu col.laborador, han posat ordre a les notes que van ser editades a la primera edició de Dràcula, per gestar la segona part d'aquest clàssic.

Coberta escapçada d'Amazon.com.